HIPÀTIA
Sóc aqueix hàlit que cavalca un suau oreig i, a desgrat dels lectors, voleie els fulls, estranys papirs, dels llibres amb què es delecten. Sóc l’esperit que alena entre xiuxiuejos de biblioteques; buscant la meua memòria, la ciència que vaig formular amb el meu nom: Hipàtia! On són els meus llibres? On reposen, tants segles ja? Que les cendres els agermanen amb les obres del Museu, amb el meu cos, amb l’estàtua de Serapis?
Oh Serapis! La teua destrucció, vaticini cruel de tantes altres, de la meua; encara
Tants segles com han passat, encara em crema aquella pira que ens anuncià el principi de la fi. La gran foguera on els cristians llençaren tots els llibres i instruments del Museu, centre de saber de la docta Alexandria. Objectes del dimoni, deien amb menyspreu. La teia, la coronava Serapis, amb capirot i cascabells.
El terra en què em sostenia s’estremí d’horror davant aquesta destrucció. Sort que jo tenia ja les equacions diofàntiques, la quadratura del cercle per a submergir-me. El bon port a què arrimar-me.
Què anava a fer? Vaig nàixer en una ciutat privilegiada, acaronada per l’aigua i enlluernada pel blanc; però més enllà de l’esplendor, vaig mamar, empeltat amb la llet, un món que titil·lejava. Així vaig créixer, fent tentines a destemps del zumzeig de la terra. I en aquest vaivé vaig descobrir el recer que m’oferia convertir la vida en un gran espai algebraic.
Se’m caigueren les dents, em creixeren de noves. A casa entraren com frenètiques batzegades, missatges d’edictes que ens convertien en heretges. Haguí d’avançar escomesa, buscant un cau. La inseguretat que m’oferien les ficcions dels clàssics donà pas a la incertesa de la botànica; mes entre tant de desori, l’equilibri m’isqué al davant, ofrenat per la geometria i l’aritmètica. Les vaig convertir en el meu dolç amagatall.
Res no m’ha donat tant d’abric com mesurar una part de la terra i sentir que, entre càlcul i càlcul, el cosmos esdevenia un ens estable i predictible. Aquesta visió se m’apegà a les cèl·lules i ja, per sempre, les matemàtiques determinaren el meu enteniment de la vida.
La zumzada dels meus primers anys es convertí en ferotge tremolor, quan el caos prengué forma de desaparició. I de l’etern far d’Alexandria arrabassaren, iracunds, el cos de pedra del gran Posidó. Amb ell, se n’anà, dolorosament, ma mare. Ma mare, aquella dona enrojolada de passió que, reclosa a casa, maleïa les noves que ens assetjaven: “Sangoneres! –acusava els cristians- Que xucleu de la imatge d’Isis allò que més us plau i després la menyspreeu.” I es feia la volta i s’abocava a recrear melodies amb la flauta.
Ma mare va morir, mes jo no em vaig capbussar en la melangia: tot un món d’equacions m’esperava als quaderns de mon pare. No em limitava a passar-los en nét, em deixava seduir per la perfecció dels raonaments matemàtics i qualsevol desajust
Ara trobe el meu nom, sí que apareix escrit. L’he vist de reüll, en llibres d’altres. Una llegenda, comenten alguns. Una màrtir, diuen altres. I ells, què en saben? Una dona! Això he sigut! Humil en avançar-me a resoldre un dilema matemàtic. Extasiada quan assolia la veritat i aquesta em desfilava esplendent de bellesa. Unflada d’orgull i vanitosa davant les mirades d’afecte i afalacs. Pudorosa, apassionada, vergonyosa i, també, insolent. Ferma i noble davant els homes, minúscula enmig de l’univers. Una dona de carn i ossos que ha rebut l’honor de mirar cara a cara a la ciència. Això he sigut! Però quina importància té el meu ser, quan tan poc roman de tot el que he fet? Vosaltres, que m’escolteu, heu vist els meus escrits? On són, ho sabeu?
El silenci tan definitiu de ma mare m’ensordia, s’orquestrava amb el tremir de la meua ciutat perseguida i amb el vaivereig que ens arribava de Tesalònica i Antioquia, unflades de mort pel Gran Teodosi, cruel emperador dels romans.
El món se’m balandrejava quan, a cops de piqueta, desfeien el temple de Bacus. Tots els símbols eren destruïts al meu voltant, en nom d’altres símbols. No obstant això, jo em mantenia dreçada. Sabeu, per què? Perquè el món es resistia ferm, a sota els meus peus, quan jo feia classes al Museu. Mireu-me!, ensenyava trigonometria al temple de la ciència de la culta Alexandria, el Serapeu!, fins que el foc el devorà. Llavors, Teòfil i els seus sequaços, hi construiren tres esglèsies cristianes. Tres! Una, perquè s’engolira el crit de la ciència! L’altra, per a absorbir la filosofia, les idees! I la darrera, per aixafar l’esperit humà!
Després d’aquest desastre el món s’agità convuls. S’estremia i fremia al compàs de les piquetes, sinistre colpeteig amb què es destruí temple rere temple. I jo m’estremia i fremia davant un pare que perdia l’alé al ritme que els nostres déus es desfeien en pols.
D’esma feia pas al terrat, a la torrassa des d’on mon pare observava el cel. Aquell cel que em va servir de fugida, perquè mirant-lo no escoltava les veus de la terra, ni veia el foc amb què es cremaven barris sencers plens de gent, plens de seny... I encara dubteu? Només el cel és indestructible, marxa impassible al ritme que li marca la curvatura el·líptica, aliè als dogmes dels homes. Etern, ens ofereix eclipsis quan distintes trajectòries s’ajunten, no quan els homes viuen en pecat. La terra i els astres mai no s’han subjugat a la creu, ni a cap altre déu. Mes, per què els humans han tardat tants segles a tornar a descobrir allò ja revelat?
“Filla estimada, Hipàtia, abandona l’àlgebra –moria mon pare i em parlava-, fuig de la notorietat. Els científics seran passats, tots!, per la foguera. Digues-los adéu a les matemàtiques o, si no pots renunciar-ne, filla estimada, relega-les al lloc més clos de la llar...”
El terrabastall del sòl en ser trontollat pels mots del pare s’encomanà al cor, que em volgué fugir rere d’ell, rere l’ànima d’aquell home que em nodrí de ciència. Torní sobre els seus passos i, allà dalt de la torre, vaig decidir seguir-li’ls. Així fou com em convertí en l’hereva del quadern on mon pare enregistrava els eclipsis i vaig continuar el seu treball.
Ara, com una brisa etèsia em passege per les vostres llibreteries i universitats. Em trobe amagada en ficcions o incertes recreacions. Diuen que he sigut sàvia, l’erudita del meu poble i del meu temps. I bella, la més bella; llavors no entenen, per què? també verge, tan casta i asceta. És que importa tanta banalitat? Sobretot, sabeu-ho, he sigut una dona forta, conscient que creure és renunciar a pensar; i res ni ningú no m’han doblegat.
A sotracs vaig rebre la derrota d’Occident, davant les hosts de Teodosi, aquell any de mal auguri que assenyalà la victòria d’un món nou. El regne de la superstició se’ns ensenyoria. No em vaig deixar sotbatre pel fanatisme. Pel cervell se’m gronxaven uns mots que escoltí a mon pare: “La millor manera d’aprendre una ciència és ensenyar-la”, i se’m creuaren amb un ferm pensament: “Si el Museu ja no existeix, el Museu seré jo”. Ambdues idees em construïren un bressol des d’on, ben acotxada, vaig alçar una escola a la meua pròpia casa. Inaugurí un bon temps. Tot de deixebles de totes religions hi acudien al meu redós.
Ara bé, de vegades donem saber a qui no el mereix. Sinesi, el superb Sinesi que m’ha fet perviure en les seues cartes. Quant d’enteniment malvestat! Un alambí, un hidròmetre i un astrolabi, el vaig ajudar a construir mentre em bressava en l’orgull que em produïen els seus progressos. Una catapulta! Un instrument per a matar va confegir amb les lleis de la mecànica, que va beure de mi. Com d’orgullós se sentia, quanta pressumpció! Si vaig maleir la meua ingenuïtat, en llegir la seua glòria. Quin sentit té la naturalesa humana? vaig escridassar durant dies. Torní a les matemàtiques, amb el cap cot, deixant-me bressolar per aquest món harmònic regit per l’exacta lògica interna, que jo sempre he necessitat.
El món sacsava, enfurit, endrapat per la història, ciència fútil i avorrida, que mai no m’havia interessat. Cada vegada ignorava més els successos que no depenien de la meua voluntat.
Tot i que, sacsejada per les convulsions que m’envoltaven buscava una empara. De bell nou, m’obrí pas al terrat de ma casa, però si no m’afanyava a mirar al cel..., als peus, la ciutat d’Alexandria només m’oferia els resplendors de les misèries humanes.
M’haguí de refugiar en l’orgull de les meues Taules astronòmiques, en l’Aritmetica, la coneixeu? Em va convertir en la sàvia mes famosa del meu temps. I De les còniques, què en sabeu? On estarà l’obra que tantes portes em va obrir?
No volia permetre que l’agitació crispada d’aquest món m’atrapara: la mort de Teòfil, les lluites de successió, la sensació que amb Ciril, vencedor de la brega, tot seguiria igual. Com d’equivocada estava, davall meu tot s’estremia i sotsobrava; empentat per la remor que, als sermons cristians, jo ja apareixia amb el nom de bruixa.
Al meu voltant un gran cràter s’anunciava en forma de noms de tants estudiosos de la natura que fugien o prenien precaucions. Els propers em repetiren els consells de mon pare; més encara, no em beneficiava, tampoc, l’amistat amb el prefecte romà: Orestes, sempre en pugnes de poder amb el bisbat.
Cregueu que vaig dissimular? El més mínim! Estava indignada per la crema de les sinagogues. Desfer un temple per construir-ne un altre! On s’ha vist?! A més, em sentia intocable. I molt poderosa, ho reconec. El càlcul de les trajectòries dels planetes i les el·lipsis dels astres m’aproximava a demostrar que
El terratrèmol esclatà. M’isqueren al pas en un carreró, mentre a dintre la llitera amb què em passejava, el planeta s’engrandia en passar jo dels càlculs d’Erastòstenes, als del gran Astiarco de Samos. Us ho creureu? En sentir-me atacada vaig estirar el braç per replegar el quadern, no volia que es fera malbé. Que se n’haurà fet, del meu quadern?
De la meua mort, què puc dir? Que em despullaren, pell i tot; mentre jo clamava a les òrbites dels planetes perquè em feren un lloc al seu costat, i, desoïda, buscava infinites equacions cúbiques per a reduir-les o allargassar-les al meu albir. També diuen que em cremaren.
Ara, ací estic, sóc una ànima que cerca, enmig d’un món que, tants segles com han passat, encara tremola. I em busque i em trobe ben poc. Perdure en la veu de Sòcrates, de Plutarc o Sinesi, no en la meua. Ha sobreviscut la meua mort, per crua i inhumana, no els meus llibres, per exactes. Viuen, encara, la meua bellesa i la meua castedat.
Però els meus llibres, on són? On els heu deixats? Vull que la meua veu siga escoltada. Per això m’ajunte amb l’alé que respira amb dolçor una flauta i amb aquell que nodreix l’explicació de la mestra. Visc en l’exclamació de qui descobreix la lògica del món i, també, en el sospir satisfet que naix en resoldre una equació. Però jo no tinc veu pròpia.
Hipàtia!
Murmure mentre busque la ciència que vaig formular amb el meu nom.
Hipàtia!
Em reconec, que cerque la meua memòria.
Hipàtia!
M’afirme, quan sóc l’esperit que alena entre xiuxiuejos de biblioteques.
Hipàtia!
Em cride, no em trobe i faig voleiar els fulls!
Hipàtia!
M’esgarre i em desfaig en el no-res!
Fins que, a poc a poc, reprenc l’esperit de la recerca i torne a ser, només, aqueix hàlit que cavalca un suau oreig.
No hay comentarios:
Publicar un comentario